INTRODUCCIÓ

Les tecnologies de la informació i la comunicació s'han anat introduint en tots els àmbits els darrers cinquanta anys. 

Han aparegut molts canvis tecnològics al llarg del temps, un d'ells és la fusió d'Internet amb la telefonia mòbil, aquesta fusió ha comportat un replantajament seriós del model de societat i de l'estil de vida.

Dins d'aquest context es plantegen importants reptes: 

- L'accés lliure a la informació.

- La qualitat i la veracitat dels contiguts informatius. 

- La conversió d'aquesta immensa quantitat d'informació en coneixement útil.

- La defensa de la interculturalitat i dels trets identitaris.

- Defensa de les llibertats individuals i del dret a la intimitat.

L'abús de determinades tecnologies de la comunicació no ens hauria de portar a viure cada cop més aïllats, tenint en compte que vivim en un món cada vegada més globalitzat. 

1. L'ORDINADOR

Un ordinador és un aparell electrònic que serveix de processar informació seguint-hi uns procediments determinats.

Són un invent relativament recent. Els primers ordinadors es van fabricar l’any 1938. Eren màquines molt grans (tones de pes) i eren exclusives per efectuar càlculs matemàtics repetitius.

Avantatges ordinador:

•  Amb els ordinadors les feines es poden fer molt més ràpidament i amb precisió.

• Els ordinadors ens permeten corregir o modificar un treball d'una manera molt senzilla i sense haver de començar-lo de nou.

• Els ordinadors ens poden desar els treballs (els emmagatzemem a la memòria) per, més endavant, poder-los veure o modificar.

A més els ordinadors no són màquines d’una única funcionalitat. Poden programar i canviar-ne el seu propòsit (dissenyar un edifici, portar una compatibilitat, navegar per Internet...)

És capaç de treballar en equip amb altres màquines similars, multiplicant-ne la potència.

Un ordinador o sistema informàtic consta de diversos components que es poden agrupar en dos blocs:

El maquinari o hardware. És la part física de l’ordinador, allò que “es pot tocar". L’ordinador, entès com a màquina, està constituït pel ratolí, el teclat, la pantalla, la impressora, la unitat central...

El programari o software. Són els programes o les instruccions que ens permeten portar a terme les tasques concretes i que controlen el treball del maquinari.

Els perifèrics o conjunt de dispositius connectats a la unitat central, que permeten la comunicació d'un equip informàtic amb l'exterior. A través dels perifèrics donem les ordres i les dades a l'ordinador, però també rebem la informació de l'ordinador.

2. EL DISSENY FÍSIC DE LORDINADOR

El nivell físics dels ordenadors es basa en una estructura descrita el 1946 per Johannes von Neumann i altres enginyers. (Estrucutura Von Neumann) 

Estructura que consta de tres mòduls:

1. El processador (CPU), executa els programes. Dos blocs:

• UNITAT DE PROCÉS (UP): Conjunt de dispositius electrònics necessaris per a executar programes.

• UNITAT DE CONTROL (UC): Circuit que governa la unitat de procés

2. La memòria, s'encarrega de desar els programes mentre s'executen. 

3. La unitat d'entrada/sortida (E/S), que permet que l'ordinador es relacioni amb l'usuari i l'entorn mitjançant dispositius perifèrics.

Aquest tres mòduls es comuniquen, sincronitzant-se amb un rellotge intern, mitjançant tres connexions (Busos):

BUS DE DADES: Permet la transferència de les dades entre els tres mòduls i de les instruccions des de la memòria cap al processador. 

BUS D'ADRECES: Permet que el processador indiqui a la memòria quina part vol llegir o escriure.

BUS DE CONTROL: Per ells es transmeten els senyals de rellotge que possibiliten que els tres mòduls actuïn de manera coordinada.

FUNCIONAMENT ORDINADOR

La unitat d'entrada/sortida carrega el programa a la memòria volàtil des de la memòria no volàtil. 

Les instruccions del programa es transmeten d'una en una de la memòria al processador. 

Aquest les examina i activa els circuits apropiats per dur a terme les operacions indicades en cada instrucció.

Les dades que resulten de l'execució dels programes es passen del processador a la memòria. 

La unitat d'entrada/sortida recull les dades de la memòria i les passa als dispositius perifèrics. 

                            Esfera binària en una simulació d'un 
                            circuit físic d'un ordinador.

3. EL DISSENY LÒGIC DE L'ORDINADOR

A nivell lògic podem concebre l'ordinador com una jerarquia de quatre nivells:

1. NIVELL D'USUARI: Per l'usuari, l'ordinador és una màquina que pot utilitzar, per això es necessita saber els funcionament dels dispositius, per a què serveix cada programa i com cal emprar-los. 

2. NIVELL DE PROGRAMACIÓ: És un determinat llenguatge de programació d'alt nivell, que fan que l'ordinador sigui útil. El programador coneix les prestacions de la màquina, del llenguatge de programació i les facilitats que li ofereix el sistema operatiu. 

3. NIVELL DEL SISTEMA OPERATIU: Conjunt de programes de nivell més baix que coordinen i possibiliten l'execució dels programes del nivell de programació amb el nivell d'usuari i els components físics de l'ordinador; el nivell físic. 

4. NIVELL FÍSIC: Consta dels circuits electrònics que defineixen l'arquitectura de l'ordinador. És el nivell que executa els programes un cop s'han traduït a un codi de nivell més baix que la màquina pugui entendre. (codi màquina - codi binari format per uns i zeros)

4. NOVES TECNOLOGIES

El concepte de Noves Tecnologies ha disposat de moltes definicions al llarg dels darrers anys fins al punt d’arribar a ser qüestionat. I és que el fet de parlar de "noves" fa que el terme pugui resultar caduc a mesura que les novetats tecnològiques d’un temps passin a quedar relegades per l’aparició d’unes altres novetats més avançades. 

En tot cas, les conegudes com a Noves Tecnologies de la Informació i la Comunicació troben una bona definició en ser determinades com el conjunt d’eines, suports i canals per al tractament i l’accés a la informació. 

En efecte, l’obtenció de la informació (en una pàgina web, diari, canal digital terrestre, canal on-line, xarxa social, etc.) ha estat un dels principals components de la coneguda revolució digital. 


Juntament amb aquesta definició hem d’incorporar necessàriament conceptes com el de difusió de la informació o interacció amb altres persones o col·lectius. A més, les primeres definicions sobre les noves tecnologies no contemplaven en tota la seva magnitud fenòmens com el de les xarxes socials, els smartphones o tablets i tots els nous dispositius i aplicacions informàtiques que han sorgit en els darrers anys.


En conjunt, totes les constants millores tecnològiques que contribueixen a la relació entre l’usuari i la informació, i a la relació usuari-usuari, són punts centrals per parlar de les noves tecnologies del segle XXI.

5. RECURSOS

En la societat, les necessitats humanes se satisfan mitjançant:

• Provisió de bens (aliments, roba, habitatge...)
• Prestació de serveis (educació, atenció sanitària, transport...  

La societat de consum es caracteritza pel consum de béns i l'ús de serveis a gran escala. Per això es realitza una elaboració i fabricació de productes massives.

La publicitat i el màrqueting, presenten els productes al consumidor per satisfer les seves necessitats i, també, per crear-les artificialment.

El temps de vida d’un producte s’ha reduït, es converteix en obsolet

en un període curt de temps, i passa a ser substituït per un altre producte

amb més prestacions, més elaborat o que estigui de moda.

La compra massiva de nous productes es fa no perquè els antics

hagin perdut la seva funció, sinó perquè, en la major part dels casos, dei-

xen de ser atractius per al consumidor.

TIPUS DE RECURSOS

Els recursos materials es poden classificar, segons el seu origen, en naturals i sintètics o artificials. A partir d’ambdós tipus de materials s’obtenen els productes que es presenten en el mercat.

RECURSOS NATURALS: S’obtenen directament de la natura i es consideren recursos bàsics. Hi han de dos tipus:

• Renovables: No s’esgoten amb el transcurs del temps. 
• No renovables: S’esgoten amb la  sobreexplotació.  

RECURSOS SINTÈTICS: S’obtenen a partir dels naturals mitjançant procediments tècnics.

6. RECURSOS NATURALS RENOVABLES

Són aquells recursos que no s’esgoten encara que siguin sobreexplotats per l’home. Alguns exemples són la llum solar, l’energia de les ones, el vent, l’aire, etc. 

Els recursos renovables es poden fer servir com a substituts dels combustibles fòssils (carbó, petroli i gas natural) en la producció d’energia, i així, aquests darrers es poden utilitzar com a primera matèria en la fabricació de plàstics i altres productes derivats.

Hi ha diversos mètodes de categorització dels recursos naturals.

Sobre la base d'origen, els recursos es poden dividir en :

• Biòtics: S'obtenen de la biosfera, com les plantes i animals i els seus productes. Els combustibles fòssils també es consideren recursos biòtics ja que deriven per descomposició i modificació de matèria orgànica.
• Abiòtics: No deriven de matèria orgànica, com el sòl, l'aigua, l'aire i minerals metàl·lics.

Tenint en compte el seu estat de desenvolupament, els recursos naturals pot ser anomenat de les maneres següents:

Recursos potencials: Són els que existeixen en una regió i poden ser utilitzats en el futur. 

Recursos actuals: Són aquells que ja han estat objecte de reconeixement, la quantitat i qualitat determinada i s'estan utilitzant en l'actualitat. El desenvolupament d'un recurs actual a partir d'un potencial depèn de la tecnologia disponible i els costos involucrats .

Recursos de reserva: La part d'un recurs actual que es pot desenvolupar de manera rendible en el futur es diu un recurs per servei.

7. RECURSOS NO RENOVABLES

Un recurs no renovable és un recurs natural que no pot ser reproduït, generats o utilitzats en una escala que pugui sostenir la seva taxa de consum, un cop esgotat no hi haurà més disponible per al seu ús futur. També es consideren no renovables aquells recursos que es consumeixen molt més ràpid de la capacitat de la naturalesa per reproduir-los.

Exemples de recursos no renovables:

• Els combustibles fòssils (com el carbó, petroli i gas natural), energia nuclear (urani) i els aqüífers són bons exemples 
• Minerals com el ferro, l'acer o aliatges com l'alumini són excel · lents exemples de recursos no renovables

El problema de l'assignació de recursos, o més precisament la incapacitat de les classes dirigents per quantificar la magnitud del problema ha estat una part important de la majoria de les desaparicions de les civilitzacions en el passat. 

Per exemple, la civilització occidental ja s'ha trobat amb aquest problema en el passat. Els europeus van viure durant l'Edat Mitjana al cor d'extensos boscos, però, des de 1250 una contínua desforestació va ser tan gran que al 1500 no tenien fusta per a la calefacció i per cuinar (tot i ser la fusta un recurs renovable teòricament, en aquest cas el ritme de consum feia impossible cobrir la demanda amb la reforestació). Van ser amenaçats amb la disminució nutricional causa de l'eliminació de la caça que habitava aquests boscos. Al voltant del 1500 Europa estava a la vora de la catàstrofe energètica i nutricional, que no soluciona fins al segle XVI amb l'arribada del carbó i la patata.

8.TIC

Les TIC poden ser definides en dos sentits : Com les tecnologies tradicionals de la comunicació , constituïdes principalment per la ràdio , la televisió i la telefonia convencional , i per les tecnologies modernes de la informació caracteritzades per la digitalització de les tecnologies de registres de continguts com la informàtica , de les comunicacions , telemàtica i de les interfases .
Les TICs ( tecnologies de la informació i de la comunicació ) són aquelles tecnologies que necessiten per a la gestió i transformació de la informació , i molt en particular l'ús d'ordinadors i programes que permeten crear , modificar, emmagatzemar , administrar , protegir i recuperar aquesta informació .
Els primers passos cap a una societat de la informació es remunten a la invenció del telègraf elèctric , passant posteriorment pel telèfon fix, la radiotelefonia i , finalment , la televisió . Internet , la telecomunicació mòbil i el GPS poden considerar com a noves tecnologies de la informació i la comunicació.

Podem considerar les TIC un concepte dinàmic. Per exemple, a la fi del segle XIX el telèfon podria ser considerat una nova tecnologia segons les definicions actuals. Aquesta mateixa definició es podria aplicar a la televisió quan va aparèixer i es popularitzà en la dècada dels 50 del segle passat. No obstant això, avui no les posaríem en una llista de TIC i fins i tot és molt possible que actualment els ordinadors ja no puguin ser qualificats de noves tecnologies. Tot i això, en un context ampli, podem considerar que el telèfon, la televisió i l'ordinador formen part del que avui anomenem TIC, tecnologies que afavoreixen la comunicació i l'intercanvi d'informació en el món actual.